Cursa Bombers de Barcelona 10k

Bon dia!!

Sé que, des de l’última entrada ha plogut força. Ho sé. Però l’últim mes ha estat caòtic. Per sort, no caòtic de dolent, sinó de no parar, de canvis de rumb, de prendre decisions,… buff. Però bé, ja hi torno a ser. Perdoneu l’absència. Tinc varies entrades pendents de publicar així que ho aniré fent tan aviat em sigui possible. De moment, començaré pel principi, no?

Aquest últim mes, (si fa no fa, des de l’última cursa que vaig publicar) he entrenat més aviat poc. Però he entrenat, i vaig participar a dos curses. La molt coneguda “Cursa del Corte Inglés” i la mítica “Cursa Bombers de Barcelona“.

De la primera, poca cosa a dir que no coneguem. Molta gent, gran ambient, genial recorregut i poc civisme. Vaig córrer aquesta cursa amb la finalitat de preparar millor la Cursa Bombers, serem sincers.

Però la que realment m’interessa comentar és la Cursa Bombers. L’any passat no la vaig poder córrer ja que em vaig quedar sense inscriure’m i aquest any ho vaig fer. Tothom parlava (i parla) molt bé d’aquesta cursa, i jo volia poder opinar en primera persona.

Com sempre, em vaig llevar un parell d’hores abans per poder esmorzar el meu típic àpat de pre-cursa; un parell de plàtans i té vermell. Manies que té una. 🙂 La meva parella (groupie incondicional) i jo vàrem agafar el tren direcció Arc de Triomf. Vam arribar cap allà les 09:20 i de seguida, vàrem anar cap al Parc de la Ciutadella. Vaig veure aquella gentada i em vaig quedar parada. (A dia d’avui, encara em sorprèn la gentada que hi ha en aquests esdeveniments). Sortia en el calaix sub’56. No tenia cap objectiu en ment. (Ejem…) Bé, sí, el meu objectiu secret (tot i que diem que no tenim un objectiu a les curses – només vaig a gaudir (JA!) – sempre tenim alguna cosa en ment!) era mantenir-me en els 56. Degut a la meva forma física, sabia que no podia esperar molt més i vaig decidir ser realista. No descartava millorar temps, però el principal objectiu era no fer més d’aquesta marca. No valia tornar als 58-59 minuts. Ja no.

L’ambient que es respirava era d’admirar. Ànims per aquí i per allà, riures, il·lusió,… la veritat és que m’encanten els moments previs a les curses, es respira un ambient immillorable. Crec que és una de les coses que m’ha enamorat d’aquest esport. L’ambient tan sa que existeix.

Després de 5 minuts des del tret de sortida, el nostre calaix començava a córrer. Vaig intentar agafar un ritme decent sense oblidar que el Paral·lel estava a prop i havia de reservar una mica. Em sentia molt bé. Passem per Floridablanca i després apareix Gran Via, on vaig apretar una mica per recuperar una mica de temps. Continuo corrents a bon ritme fins arribar Passeig St Joan/Arc de Triomf. Continuem per la Ronda Sant Pere i arribem al punt que més em va agradar; Via Laietana. Era el primer cop que corria aquest tram (fins aquell dia mai, en el recorregut d’una cursa, havia corregut per aquí), i em va deixar encantada. Tot de baixada, i al principi, pots veure tota una marejada de samarretes blanques fins a on t’arriba la vista – wow! Em vaig sentir afortunada de poder participar a la cursa. Imatges com aquesta fan que qualsevol cursa valgui la pena. Així doncs, i després de netejar la baba produïda per la visió, vaig apretar una mica més en l’últim tram. Veig l’arc de meta, i miro el meu Nike. 55 minuts, no pot ser. Apreto més encara. No més de 56!!! Corro tot el que les cames donen de sí, i aconsegueixo pasar l’arc en 56 minuts clavats. 🙂 Repte aconseguit. 

La veritat, no serà l’últim cop que participi a aquesta cursa. Sempre que sigui possible repetiré, tot i que el cost d’inscripció em sembla una mica excessiu.

I vosaltres, vau córrer aquesta cursa? D’altres? 

Jo, de moment, no tinc cap cursa en ment (almenys a curt termini). Molta gent em parla de la cursa DIR (la que corre per la Diagonal), però no m’acabo de decidir. Algú la corre?

A llarg termini sí. La idea és córrer el proper 7 de setembre la Mitja Marató de Sabadell, però ja us explicaré millor en un proper post.

A reveure!! 🙂